Qui és Qui a la Barcelona globalitzada

A continuació va un petit botó de mostra de les qualitats d’alguns artífex i beneficiaris de la nova ciutat global relacionada amb el Port de Barcelona.

Gestors del Port de Barcelona

Dues mostres de membres del Consell d’Administració del port de Barcelona

Joaquim Coello i Brufau

En Coello i Brufau és un bon exemple del tarannà de les forces vives de l’establishment català que regeix els nostres destins. Designat el 2004, a instàncies de Joaquim Nadal, com a president del Port en substitució de Joaquim Tossas Mir (que compta amb un currículum i una acumulació de càrrecs que tampoc tenen pèrdua), es va cansar a finals del 2006 de la seva feina i es va deixar contractar com a conseller delegat d’Applus, l’empresa de certificació que entre altres coses gestiona la majoria de les estacions privatitzades de la ITV i que tenia com a accionista majoritari a Aigües de Barcelona (o sigui la Caixa), i a Unión Fenosa i Caja Madrid com a minoritaris.

El maig del 2007, amb en Coello i Brufau com a conseller delegat, AGBAR i Unión Fenosa van vendre, en una operació consensuada amb la Generalitat, el 75 % d’Applus al fons nord-americà d’inversió de capital de risc Carlyle Group. Entre els accionistes principals d’aquest grup figuren personatges com Bush (pare), la família Bin Laden, James Baker (ex-secretari d’Estat dels EEUU) juntament amb altres canalles per l’estil. I com no podia ser d’altra manera, entre els principals fons d’aquest grup figuren empreses militars gringues com Landmark, Indigo i Unit Defence, així com empreses petroleres.

L’objectiu dels fons de capital de risc és l’adquisició d’empreses que prometen beneficis ràpids, “sanejar-les” (o sigui acomiadar gent i externalitzar part de la producció) i vendre-les després. Si aquest procediment ja resulta bastant denigrant en una empresa “normal”, aplicar-lo en una empresa amb un servei de compliment obligatori per a la gent, és simplement un escàndol. Tot i així, les concessions dels nostres benefactors a Carlyle encara van anar més lluny, ja que “del valor de la compra de 1.485 milions d’euros, Carlyle només n’ha desemborsat 400 milions, mentre la resta dels 1.085 milions ha estat finançada mitjançant un crèdit sindicat de La Caixa, Caixa de Catalunya i Caja Madrid”.

En tot cas, en Coello i Brufau es devia sentir en bona companyia ja que entre els seus càrrecs anteriors figura el de conseller delegat de la important empresa militar espanyola ITP. I per sí algú tenia algun dubte sobre el grau de suport del Govern de la Generalitat a aquest tipus d’activitats, el mateix mes de maig del 2007 el Govern va nomenar en Coello nou president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, des d’on lluitarà a capa i espasa per a imposar el Pla Bolonya.

Julián García González

És vocal de la Generalitat al consell d’administració del Port de Barcelona. Durant vint anys ha sigut secretari general dels estibadors portuaris, és marit d’una consellera socialista del districte de Ciutat Vella i ocupa el càrrec de president del prestigiós Club Natació Atlètic Barceloneta que regenta en funció d’una concessió del Port a l’Ajuntament. Des del 2007 el seu club també gestiona i explota la piscina municipal del Turó de la Peira. A més a més és el president d’un aparcament subterrani adjunt al Club Natació que regenta conjuntament amb el propietari d’una empresa molt activa al Port de Barcelona. Des de fa molts anys manté una estreta relació quotidiana amb els propietaris del Grupo Mestre, una empresa portuària que, en sintonia amb les seves bones relacions amb els gestors del Port, ha experimentat un creixement espectacular durant els últims vint anys.

En García és una figura omnipresent al barri de la Barceloneta. Continua sent la persona clau en facilitar o denegar un lloc de treball al Port, de manera que hi ha pocs veïns de la Barceloneta que no li deguin algun “favor”. A més, les seves excel·lents relacions institucionals el converteixen en “l’assessor” ideal per a qualsevol negoci al barri. Entre d’altres propietats, té diversos habitatges en un gran bloc de pisos al costat de la platja, en el qual, per raons desconegudes, no regeix la Llei de Costes.

Els constructors de l’Hotel Vela i dels seus voltants

Els gestors del Port han cedit en propietat l’espai públic previst per a la construcció de l’hotel de luxe i dels seus voltants a Nova Bocana Barcelona, una Unió Temporal d’Empreses creada per a l’ocasió per quatre grans del sector amb una participació del 25% cadascuna.

Es tracta de FCC de l’Esther Koplowitz i els seus amics, un bon grapat dels quals ha estat condemnat per corrupció i altres activitats il·lícites; d’OHL, de l’exministre franquista Villar Mir, entre moltíssimes altres coses responsable directe dels problemes amb la construcció de l’AVE i del caos de Rodalies de l’any passat; de COMSA, de la família Miarnau, amb unes relacions excel·lents amb els partits polítics de tots els colors; i de SACRESA, propietat de la família Sanahuja, que és àmpliament coneguda per la seva responsabilitat en el cas d’aluminosi i la seva implicació destacada en el Pla Caufec, i que té múltiples ramificacions (entre d’altres, Metrovacesa) que li garanteixen una “posició d’honor” entre les “forces vives” de la societat catalana.

Només queda el dubte de qui dels quatre es pot emportar la palma en el concurs de delictes i operacions especulatives.

Els propietaris i gestors del Hotel Vela

Starwood Hotels & Resorts (Hotel Vela)

Barry Sternlicht

Fundador de Starwood Hotels & Resorts. Fill d’un fabricant de Connecticut, va començar la seva carrera empresarial a finals dels anys vuitanta comprant en subhastes edificis cèntrics d’habitatges per vendre’ls en el marc de la creixent gentrificació dels centres urbans amb uns beneficis considerables. La seva etapa com a hoteler va començar l’any 1995 quan va adquirir Hotel Investor Trust, una REIT (societat immobiliària que cotitza a borsa) en dificultats que, degut a un buit legal, estava exempta de pagar determinats impostos que graven sobre l’explotació d’hotels. Després de batejar l’empresa com a Starwood va començar la seva expansió en el creixent segment d’hotels de luxe. Membre destacat de la generació de “yuppies” sortida de la revolució neoliberal, va saber imprimir als seus hotels el glamur dels “nous estils de vida”.

El seu èxit empresarial està estretament lligat al fons d’inversió Starwood Capital Group, que en l’actualitat figura entre els gegants del sector. A través d’aquest fons – que a part d’aportacions de multimilionaris nord-americans es nodreix sobretot de fons de pensions - Sternlicht va realitzar unes 300 “operacions d’inversió” en segments tan dispars com edificis d’oficines, habitatges, geriàtrics, camps de golf, casinos, hotels o empreses industrials. Es tractava d’empreses en dificultats que els gestors del fons van “racionalitzar” reduint llocs de treball i salaris, augmentant la producció i deslocalitzant part de la producció. Després la tornaven a vendre per comprar-ne una altra. Els anys de boom aquest procediment aportava taxes de beneficis de fins al 300%. El grup ha guanyat més de 40.000 milions de dòlars amb aquestes operacions; en canvi, la fortuna personal de Sternlicht continua sent un secret.

Sternlicht va deixar la presidència de Starwood Hotels & Resorts l’any 2004 per dedicar-se exclusivament a aquesta noble tasca. Tot i així, n’hi ha prou amb una breu mirada al consell d’administració actual de la cadena hotelera per veure que la seva marxa de la presidència no ha canviat res de l’índole dels gestors del negoci.

Frits van Paasschen

President i director executiu de Starwood Hotels & Resorts Worldwide. Entre moltes altres coses, va ser responsable del negoci de Nike a l’Orient Mitjà i a l’Àfrica, on deu haver inculcat el nou estil de vida global als infants autòctons que cusen les seves sabatilles i pilotes. També formen part de la seva experiència professional les seves feines a les assessories empresarials Boston Consulting Group i McKinsey, dues firmes especialitzades en la implantació de noves tècniques d’augment de la productivitat dels treballadors i de noves formes d’externalització de les despeses de producció. Segons Forbes, els seus ingressos anuals són de 5.722.876 de dòlars.

Charlene Barshefsky

Antiga directora i actual “sènior internacional” del consell de Starwood. Ha sigut membre del primer gabinet de Bush Jr. i la seva representant comercial a nivell internacional. Des d’aquesta posició va dissenyar i imposar la política de l’Administració Bush a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), causant de la crisi alimentària actual i responsable dels milers de morts de fam que es produeixen diàriament al món. Entre d’altres coses és o era directora de les empreses American Express Company, Intel Corporation i Idenix Pharmaceuticals. Durant els últims anys ha centrat els seus “esforços” polítics, des de l’estudi jurídic Wilmer Cutler Pickering Hale and Dorr LLP - una mena de think tank jurídico-comercial de la Casa Blanca -, en les relacions entre els EEUU i l’Amèrica Llatina. En aquesta funció també representa els EEUU a la Comissió Trilateral, una mena de “govern mundial” a l’ombra (veure per exemple: www.ecologia-social.org/pdfsectas/Trilateral.pdf).

El negoci dels creuers

Grupo Carnival

(principal empresa de creuers que opera al Port de Barcelona)

Micky Arison (president actual i fill de fundador Ted Arison)

Micky Arison (president actual i fill de fundador Ted Arison)El 2008 va percebre 4.756.889 de dòlars per la seva feina de president de Carnival Group, mentre que la seva fortuna personal es calcula en més de 6.000 milions de dòlars. El vertiginós ascens del grup, propietat de la família Arison, va començar l’any 1972 quan el seu pare va comprar un creuer de segona mà.

El secret del seu èxit és doble: per una banda, va estendre un model de “viatjar”, fins aquells moments restringit a la classe alta, a les classes mitjanes nord-americanes, i per l’altra, va inaugurar el costum de registrar fiscalment la seva empresa en un país com Panamà i posar la majoria dels seus vaixells sota una bandera de conveniència, en aquest cas de Libèria. D’aquesta manera podien estalviar un munt d’impostos (segons dades calculades per Standard & Poor’s Annual, entre 1986 i 1998, la companyia registrada a Panamà va tenir un benefici brut de 4.700 milions de dòlars pels quals pagava una taxa d’impostos de l’1,4 %) i, al mateix temps, podien saltar els - de per si minsos - salaris mínims que haurien d’haver pagat si la seva empresa hagués estat radicada als EEUU. D’acord amb el diari israelià Ha’aretz, entre 1979 i 1990 la companyia contractava principalment universitaris de països del tercer món que estaven obligats a treballar durant deu mesos amb tan sols dos dies de vacances i per un salari diari d’1,5 dòlars. La resta dels seus ingressos depenia de la seva habilitat per aconseguir propines. No costa gaire d’imaginar-se les relacions humiliants que devien haver sofert aquesta gent per aconseguir alguna propina d’aquestes classes mitjanes conegudes mundialment pel seu elevat grau d’il·lustració i atretes pel lema corporatiu de Carnival: “Fun for all. All for fun.” Per als palestins tampoc va ser gens divertit el fet que el pare Arison, després de passar el negoci al seu fill, decidís el 1990 tornar a Israel per dedicar-se allà al negoci financer i de la construcció (segurament de nous assentaments, del mur i d’autovies només per a israelians). Com a banquer va cofinançar la campanya electoral del falcó parafeixista Netanyahu i va invertir cinc milions de dòlars en l’Ariel Center for Policy Studies, un destacat centre d’estudis de la dreta israeliana que té el mandat exprés d’advertir dels “riscos de pau” (Ha’aretz, 12 de juny de 1998 i 19 de juliol de 2000).

El negoci dels contenidors

Hutchinson

(concessionari de la major terminal de contenidors del Port)

Li Ka-Shing

Li Ka-Shing, propietari del consorci Hutchinson Whampoa Limited que, entre altres firmes, engloba el Hutchinson Port Holding. Li Ka-Shing figura entre els deu homes més rics del món, la seva fortuna personal es calcula en 16.200 milions de dòlars. El Hutchinson Port Holding és la companyia portuària més gran del món. Controla en l’actualitat el 14 % de les operacions portuàries a nivell mundial i en determinades zones geogràfiques té el monopoli en el trànsit de contenidors gestionant ports sencers. L’imperi d’en Li Ka-Shing comprèn també companyies elèctriques, de telecomunicacions, de turisme i diverses cadenes de magatzems comercials.

Li Ka-Shing, radicat a Hong Kong i de procedència humil, va començar la seva carrera empresarial fent produir flors de plàstic i venent-les als EEUU. Tot i així, la base de la seva fortuna actual va ser l’especulació immobiliària; aprofitant la fuga de capitals que es va produir a Hong Kong durant la Revolució Cultural, entre 1967 i 1977, va comprar immobles i terrenys a preu de saldo que, amb la restauració capitalista a la Xina, el farien d’or. Segons diuen, no hi ha operació immobiliària a Hong Kong en què no s’emporti la seva part, gràcies a, entre altres coses, les seves bones relacions amb la màfia local, temuda per les seves mesures expeditives.

A més a més té unes relacions molt estretes amb la cúpula de l’Estat xinès, en particular amb l’anterior president Jiang Zemin, encarregat del rentat de cara del règim després de la matança a la plaça de Tiananmen i artífex de l’obertura capitalista del país.
El vertiginós ascens del Hutchinson Port Holding es va produir precisament a partir dels seus vincles amb les altes esferes de la dictadura xinesa, la producció massiva de productes barats basada en sous ínfims i la privatització parcial o total dels ports del món en el marc del model neoliberal. Per forjar aquest imperi Li Ka-Shing no va escatimar en despeses, sabent que després es convertirien en grans guanys. Per exemple, i tal com es desprèn d’un estudi dels serveis d’intel·ligència canadenca, al començament dels anys 90 va donar 1,5 milions de lliures esterlines al partit de Margaret Thatcher i 100 milions de dòlars als partits liberal i conservador del Canadà. Atesa la seva coneguda afinitat amb la dictadura xinesa, recorre no poques vegades a homes de palla per fer alguna nova adquisició. Una altra particularitat de la seva política d’expansió consisteix en comprar empreses que acaben de guanyar un concurs de concessió de gestió i explotació d’instal·lacions portuàries. En països com Mèxic, aquesta pràctica ja ha portat a l’anul·lació d’alguna d’aquestes concessions; al Port de Barcelona, no.