El negoci dels creuers

Grupo Carnival

(principal empresa de creuers que opera al Port de Barcelona)

Micky Arison (president actual i fill de fundador Ted Arison)

El 2008 va percebre 4.756.889 de dòlars per la seva feina de president de Carnival Group, mentre que la seva fortuna personal es calcula en més de 6.000 milions de dòlars. El vertiginós ascens del grup, propietat de la família Arison, va començar l’any 1972 quan el seu pare va comprar un creuer de segona mà.

El secret del seu èxit és doble: per una banda, va estendre un model de “viatjar”, fins aquells moments restringit a la classe alta, a les classes mitjanes nord-americanes, i per l’altra, va inaugurar el costum de registrar fiscalment la seva empresa en un país com Panamà i posar la majoria dels seus vaixells sota una bandera de conveniència, en aquest cas de Libèria. D’aquesta manera podien estalviar un munt d’impostos (segons dades calculades per Standard & Poor’s Annual, entre 1986 i 1998, la companyia registrada a Panamà va tenir un benefici brut de 4.700 milions de dòlars pels quals pagava una taxa d’impostos de l’1,4 %) i, al mateix temps, podien saltar els – de per si minsos – salaris mínims que haurien d’haver pagat si la seva empresa hagués estat radicada als EEUU. D’acord amb el diari israelià Ha’aretz, entre 1979 i 1990 la companyia contractava principalment universitaris de països del tercer món que estaven obligats a treballar durant deu mesos amb tan sols dos dies de vacances i per un salari diari d’1,5 dòlars. La resta dels seus ingressos depenia de la seva habilitat per aconseguir propines. No costa gaire d’imaginar-se les relacions humiliants que devien haver sofert aquesta gent per aconseguir alguna propina d’aquestes classes mitjanes conegudes mundialment pel seu elevat grau d’il·lustració i atretes pel lema corporatiu de Carnival: “Fun for all. All for fun.” Per als palestins tampoc va ser gens divertit el fet que el pare Arison, després de passar el negoci al seu fill, decidís el 1990 tornar a Israel per dedicar-se allà al negoci financer i de la construcció (segurament de nous assentaments, del mur i d’autovies només per a israelians). Com a banquer va cofinançar la campanya electoral del falcó parafeixista Netanyahu i va invertir cinc milions de dòlars en l’Ariel Center for Policy Studies, un destacat centre d’estudis de la dreta israeliana que té el mandat exprés d’advertir dels “riscos de pau” (Ha’aretz, 12 de juny de 1998 i 19 de juliol de 2000).