Gestors del Port de Barcelona

Dues mostres de membres del Consell d’Administració del Port de Barcelona

Joaquim Coello i Brufau

En Coello i Brufau és un bon exemple del tarannà de les forces vives de l’establishment català que regeix els nostres destins. Designat el 2004, a instàncies de Joaquim Nadal, com a president del Port en substitució de Joaquim Tossas Mir (que compta amb un currículum i una acumulació de càrrecs que tampoc tenen pèrdua), es va cansar a finals del 2006 de la seva feina i es va deixar contractar com a conseller delegat d’Applus, l’empresa de certificació que entre altres coses gestiona la majoria de les estacions privatitzades de la ITV i que tenia com a accionista majoritari a Aigües de Barcelona (o sigui la Caixa), i a Unión Fenosa i Caja Madrid com a minoritaris.

El maig del 2007, amb en Coello i Brufau com a conseller delegat, AGBAR i Unión Fenosa van vendre, en una operació consensuada amb la Generalitat, el 75 % d’Applus al fons nord-americà d’inversió de capital de risc Carlyle Group. Entre els accionistes principals d’aquest grup figuren personatges com Bush (pare), la família Bin Laden, James Baker (ex-secretari d’Estat dels EEUU) juntament amb altres canalles per l’estil. I com no podia ser d’altra manera, entre els principals fons d’aquest grup figuren empreses militars gringues com Landmark, Indigo i Unit Defence, així com empreses petroleres.

L’objectiu dels fons de capital de risc és l’adquisició d’empreses que prometen beneficis ràpids, “sanejar-les” (o sigui acomiadar gent i externalitzar part de la producció) i vendre-les després. Si aquest procediment ja resulta bastant denigrant en una empresa “normal”, aplicar-lo en una empresa amb un servei de compliment obligatori per a la gent, és simplement un escàndol. Tot i així, les concessions dels nostres benefactors a Carlyle encara van anar més lluny, ja que “del valor de la compra de 1.485 milions d’euros, Carlyle només n’ha desemborsat 400 milions, mentre la resta dels 1.085 milions ha estat finançada mitjançant un crèdit sindicat de La Caixa, Caixa de Catalunya i Caja Madrid”.

En tot cas, en Coello i Brufau es devia sentir en bona companyia ja que entre els seus càrrecs anteriors figura el de conseller delegat de la important empresa militar espanyola ITP. I per sí algú tenia algun dubte sobre el grau de suport del Govern de la Generalitat a aquest tipus d’activitats, el mateix mes de maig del 2007 el Govern va nomenar en Coello nou president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, des d’on lluitarà a capa i espasa per a imposar el Pla Bolonya.

Julián García González

És vocal de la Generalitat al consell d’administració del Port de Barcelona. Durant vint anys ha sigut secretari general dels estibadors portuaris, és marit d’una consellera socialista del districte de Ciutat Vella i ocupa el càrrec de president del prestigiós Club Natació Atlètic Barceloneta que regenta en funció d’una concessió del Port a l’Ajuntament. Des del 2007 el seu club també gestiona i explota la piscina municipal del Turó de la Peira. A més a més és el president d’un aparcament subterrani adjunt al Club Natació que regenta conjuntament amb el propietari d’una empresa molt activa al Port de Barcelona. Des de fa molts anys manté una estreta relació quotidiana amb els propietaris del Grupo Mestre, una empresa portuària que, en sintonia amb les seves bones relacions amb els gestors del Port, ha experimentat un creixement espectacular durant els últims vint anys.

En García és una figura omnipresent al barri de la Barceloneta. Continua sent la persona clau en facilitar o denegar un lloc de treball al Port, de manera que hi ha pocs veïns de la Barceloneta que no li deguin algun “favor”. A més, les seves excel·lents relacions institucionals el converteixen en “l’assessor” ideal per a qualsevol negoci al barri. Entre d’altres propietats, té diversos habitatges en un gran bloc de pisos al costat de la platja, en el qual, per raons desconegudes, no regeix la Llei de Costes.