Turisme

És necessari recordar que Barcelona podria ser d’una altra manera si els poders públics no haguessin apostat pel turisme com a motor econòmic de la ciutat. L’Hotel Vela és una de les fites d’aquesta aposta, que s’inicia en el moment postolímpic i s’accelera en els darrers anys després del fracàs estrepitós del Fòrum 2004. Entre 1995 i 2007, el nombre de turistes passa de 3 a 7 milions i el nombre d’habitacions hoteleres gairebé es triplica. La majoria d’hotels oberts en els últims 2 anys són en mans de multinacionals de capital nord-americà o capital d’inversió de risc. El consorci publicoprivat Barcelona Turisme SA s’emporta beneficis venent la ciutat com a destí turístic, gestiona productes com el Bus Turístic, el Mirador de Colom o la targeta Barcelona Card, i ni tan sols és presidit per un càrrec polític sinó per l’inefable Joan Gaspart, capitost dels hotelers catalans. L’economia turística reporta escassos beneficis fora de l’estricte circuit programat i convenientment adjudicat, i crea, com a molt, un mercat laboral precari.

Per tal de tirar aquesta línia endavant l’Ajuntament ha declarat els hotels com a equipaments públics (sic), ha venut sòl a les cadenes hoteleres, ha violat les normes urbanístiques i ha privatitzat patrimoni històric. A aquestes mesures, s’hi ha d’afegir la “museïtzació” del centre, la total banalització de la vida urbana, una legislació que deixa indefensos els llogaters i que permet expulsar-los impunement, un enorme desplegament de cossos policíacs destinats a protegir els turistes dels perills locals i l’aprovació de l’ordenança cívica que persegueix qualsevol ús no comercial de l’espai públic. Una creixent sensació de desposseïment recorre els habitants de Barcelona i fa temps que ens preguntem quan haurem d’anar a reservar habitació en algun hotel i desplaçar-nos per la ciutat en bus turístic. És per tot això que un Hotel Vela no es pot inaugurar.